Una nueva membrana plástica que imita los poros presentes en las plantas, permite al dióxido de carbono y a otras pequeñas moléculas moverse a través de sus poros en forma de reloj de arena, impidiendo el movimiento de las moléculas más grandes como el metano. La separación del dióxido de carbono del metano es un paso importante en el procesamiento del gas natural y en determinadas operaciones de reciclaje.

El secreto del nuevo plástico radica en la forma de reloj de arena de sus poros, que ayudan a separar con mayor velocidad las moléculas, y además utilizando menos energía que la requerida por poros de otras formas. En las membranas celulares de las plantas, los poros en forma de reloj de arena conducen selectivamente el agua hacia dentro y hacia fuera de las células, impidiendo el paso de otras moléculas como la sal.

La investigación demuestra cómo los plásticos pueden ser ajustados sistemáticamente para bloquear o dejar pasar moléculas diferentes dependiendo de la aplicación específica. Por ejemplo, estas membranas pueden proveer un método de bajo consumo energético para extraer la sal del agua, el dióxido de carbono del gas natural, o el hidrógeno del nitrógeno.

El nuevo plástico es duradero y puede resistir las altas temperaturas que son necesarias para muchas aplicaciones de captura del carbono. Los plásticos con buena termoestabilidad normalmente tienen muy bajas tasas de transporte de gas.

En otro estudio, James Dumesic y colegas de él en la Universidad de Wisconsin-Madison han desarrollado un proceso integrado para crear componentes químicos de combustibles destinados a aviones con motores a reacción, a partir de vegetales. Aunque anteriormente el grupo de Dumesic ya había demostrado la producción de componentes de combustibles de avión en pasos separados, su trabajo actual muestra que éstos pueden ser integrados y ejecutados secuencialmente, sin necesidad de procesos complejos de separación y purificación.

Podrían pasar entre cinco y diez años antes de que la gasolina verde llegue a las gasolineras o a los aviones de combate, pero estas recientes investigaciones han superado ya bastantes obstáculos críticos en el camino que llevará estos biocombustibles al mercado.

“Probablemente el consumidor no sabrá que le están llenando el tanque con biocombustible”, señala Huber. “En el futuro, posiblemente su composición química será muy similar a la de la gasolina y el diesel actuales. El desafío para los ingenieros químicos es producir eficazmente combustibles líquidos a partir de biomasa que puedan aprovechar la infraestructura actual”. Ésta es una buena alternativa, ante la inminente crisis de los combustibles tradicionales.

Només 1,803 angstroms, el que està en l’ordre d’una mil milionèsima de la grossor d’un cabell humà.
No va ser el desig d’aparèixer al Llibre Guinness de los Récords el que va impulsar els químics a abordar aquest treball. Com sorgeix tot sovint en el cas de la ciència, van descobrir la molècula per accident…

Enginyers a la Universitat Estatal d’Ohio han trobat una manera de convertir a les closques d’ou, generalment rebutjades, en una font indirecta d’energia alternativa. El procés, ja patentat, empra les closques per absorbir el diòxid de carboni produït en el transcurs d’una reacció que produeix hidrogen combustible. Aquest procés també inclou un mètode exclusiu per retirar la membrana rica en col·lagen de l’interior de les closques, d’una manera tal que el col·lagen pot emprar-se després comercialment.

La clau per produir hidrogen pur rau en separar-lo del diòxid de carboni. “Per poder fer barat aquest procés, necessitàvem una nova manera de veure les coses, un nou esquema del procés”, explica l’investigador L. S. Fan, que va donar amb la idea al costat de Mahesh Iyer.

Això els va portar a les closques d’ou, que consisteixen principalment en carbonat de calci, un dels materials naturals més absorbents. Amb un processament tèrmic, el carbonat de calci es transforma en rovell|òxid de calci, el qual llavors absorbeix qualsevol gas de propietats àcides, com el diòxid de carboni.
El carbonat de calci captura fins i tot el 78 per cent del diòxid de carboni per pes. Això significa que, donades quantitats iguals (en massa) del diòxid de carboni i de la closca d’ou processada, aquesta absorbirà el 78 per cent del diòxid de carboni. Això converteix a la closca d’ou en l’absorbent de CO2 més efectiu provat fins a la data.

Els experts del sector energètic creuen que l’hidrogen pot esdevenir una important font d’energia en el futur, principalment per a les cèl·lules de combustible.

La majoria de les persones pensa que el peròxid d’hidrogen és només una substància que mata gèrmens, però dins de la comunitat mèdica està sumant punts com un indicador precoç de malaltia. Se sap que el peròxid d’hidrogen és produït en excés per les cèl·lules durant les primeres etapes de gran part de les malalties.

Només ara estan disponibles les tècniques d’obtenció d’imatges capaces de captar aquest procés de sobreproducció de peròxid d’hidrogen a l’organisme; i per això els detalls de com es produeix i el seu paper en el desenvolupament de cada malaltia estan començant just a ser investigats.

Unes noves nanopartícules poden ser la clau per aconseguir una millor comprensió del paper del peròxid d’hidrogen en el desenvolupament de moltes malalties, i a posteriori exercir funcions d’eina per a diagnosi.

Investigadors de l’Institut de Tecnologia de Geòrgia (Geòrgia Tech) i de la Universitat Emory han estat els primers en crear aquest tipus de nanopartícules capaces de detectar i visualitzar traces de peròxid d’hidrogen en animals. Es considera que aquestes nanopartícules, per no ser tòxiques, podrien arribar a utilitzar-se algun dia com una eina multiús i simple per a diagnòstic, capaç de detectar les primeres etapes de qualsevol malaltia que impliqui inflamació crònica, la qual cosa inclou a moltes, des de càncer i Alzheimer fins a malalties cardíaques i artritis.

Aquestes nanopartícules són increïblement sensibles, fins al punt que poden detectar concentracions de l’ordre de nanomols de peròxid d’hidrogen. Això és important perquè els investigadors encara no estan segurs de quines quantitats de peròxid d’hidrogen es presenten en diverses malalties.

La meta final, tanmateix, és que les nanopartícules puguin ser utilitzades algun dia com una manera senzilla de fer diagnòstics de tipus molt divers, per a la majoria de les malalties. En un futur, les nanopartícules podrien ser injectades en certa àrea del cos (per exemple, el cor), i, en cas que trobessin peròxid d’hidrogen, emetrien llum. Si un metge veiés una quantitat significativa d’activitat lluminosa en l’àrea, podria llavors deduir que el pacient està presentant els primers senyals d’una malaltia en aquesta part del cos.

Les noves nanopartícules penetren en el teixit profund i operen en les adequades longituds d’ona. Aquestes dues qualitats són en bona part el que permet a les nanopartícules funcionar com un indicador sensible de la presència de peròxid d’hidrogen produït per qualsevol classe d’inflamació.

El grup efectuarà proves addicionals amb les nanopartícules per confirmar la seva seguretat i eficàcia.

Informacions concretes tals com si una persona fuma o consumeix drogues poden ser de vital importància en investigacions policials, permetent als detectius descartar sospitosos i estrènyer el cèrcol al voltant del verdader culpable.

La tècnica pot ser particularment útil quan no es poden trobar les informacions requerides en les bases de dades nacionals usuals. Així mateix, s’espera que el mètode pugui ser usat per examinar el dopatge en atletes i ajudar a diagnosticar malalties.

L’equip d’experts forenses, de la Universitat d’East Anglia i el King’s College de Londres, ha demostrat que a partir de drogues o de productes de descomposició de les mateixes, coneguts |com a metabòits, presents en quantitats ínfimes a la suor dipositada en una empremta dactilar, és possible obtenir dades químiques capaços de revelar informació sobre l’estil de vida d’un individu.

Els investigadors han utilitzat ja la tècnica per detectar cotinina, un producte químic produït pel cos mentre descompon la nicotina.

L’habilitat de detectar un delicte com els relacionats amb drogues, a través de la detecció d’aquestes en una empremta dactilar, al mateix temps que s’identifica la persona implicada, té un enorme potencial en la ciència forense. Els investigadors estan tractant de produir una solució que pugui detectar una àmplia gamma de substàncies i produir un color diferent per a cada una, de manera que resulti fàcil i ràpid analitzar una empremta dactilar per obtenir un perfil de l’estil de vida de la persona.

A fi de provar la tècnica d’anàlisi, els científics van dissenyar un sistema per detectar cotinina a les empremtes dactilars de persones que fumen. Una solució que conté nanopartícules d’or, a la qual s’afegeixen anticossos que es peguen a la cotinina, s’agrega a les empremtes dactilars. Un segon anticòs marcat amb un tint fluorescent, és llavors aplicat, i s’uneix als anticossos de la cotinina a la superfície de les nanopartícules. El mètode ha demostrat ser capaç de revelar si una empremta pertany o no a un fumador.

EFE El treball, les conclusions del qual apareixen publicades en la revista “Molecular and Cellular Biology”, podria obrir una nova via d’estudi per a millorar les teràpies contra aquesta malaltia, segons ha informat avui el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) en un comunicat.

L’equip de científics, en el qual participen els investigadors de l’Institut de Neurociencias d’Alacant (centre mixt del CSIC i la Universitat Miguel Hernández) Javier Sáez i Ximena Silveyra, ha descobert la relació entre la proteïna presenilina 1, clau en el desenvolupament de la patologia, i l’enzim colinérgica aceticolinesterasa, emprada en diversos tractaments contra el Alzheimer.

Per a això, van comprovar que els nivells de la “proteïna benigna”, la acetilcolinesterasa, disminuïxen per a portar una mutació en la “maligna”, la presenilina 1.

Aquest resultat fan pensar als autors que la maduració de la acetilcolinesterasa depèn de l’activitat de l’altra proteïna, un descobriment que suposa “una nova via d’estudi que pot resultar útil per a millorar el tractament, donada la rellevància d’ambdues proteïnes en el desenvolupament de fàrmacs”, apunten els científics.

Així mateix, afegixen que el treball pot contribuir a avançar en la comprensió de les causes que originen la demència de Alzheimer, ja que l’estudi de l’activitat de la proteïna presenilina 1 centra multitud d’investigacions.

El bloqueig de l’acció d’aquesta proteïna mitjançant fàrmacs disminuiria teòricament la formació dels compostos tòxics que desencadenen en la malaltia, els péptidos beta-amiloides, i de les plaques neuríticas (dipòsits de compostos tòxics) característiques de la patologia.

A més, l’ús de fàrmacs que inhibeixen l’activitat de la *acetilcolinesterasa constituïx la base del tractament pal·liatiu de Alzheimer, una estratègia que assoleix mantenir nivells més alts d’un neurotransmisor relacionat amb processos de memòria i aprenentatge, denominat acetilcolina, que està implicat en el desenvolupament de la malaltia.

Aquí teniu una nova edició del llibre que ha escrit el sr Atkins i que sembla molt interessant. Us deixo el resum del contingut!

“Las moléculas de Atkins”

Autor: Peter Atkins

Ed: AKAL

Esta es una nueva edición de la obra que fue calificada como «el libro de química más bonito jamás escrito». En ella se describen las moléculas responsables de muchos de los objetos y las experiencias que forman parte de nuestra vida cotidiana; nuestras ropas, medicamentos, plásticos, explosivos, detergentes, fragancias, gustos y sexo. Con una prosa atrayente, Peter Atkins ofrece una descripción sin tecnicismos de muchos aspectos del mundo que nos rodea, mostrando conexiones sorprendentes y profundizando en cómo podemos entender este mundo increíble a partir de los átomos y las moléculas de los cuales está hecho. Esta edición incluye nuevas moléculas, una descripción de las mismas todavía más cautivadora y accesible, así como una presentación gráfica completamente novedosa.

L’anomenat Synaptic Leap, és una organització creada per Ginger Taylor  amb una finalitat definida: la recerca via online a fi d’optimitzar i desenvolupar la comunicació entre investigadors. Utilitza el model de programació “Open Source” i es tracta d’una innovació, una modernització dins la matèria que permetrà facilitar una intercanvi d’opinions i, per conseqüència, una millora alhora d’introduir informacions. L’intercanvi, l’aportació i la discussió són els punts claus de l”Open Source”, un projecte que vol accelerar la ciència gràcies a la mateixa comunitat científica  i que demana una alta col·laboració perquè el projecte pugui avançar adequadament. 

Des de el meu punt de vista, trobo que pot ser un mètode online molt eficaç però que ha d’anar poc a poc al desenvolupar-se. Aquests tipus de projectes que sorgeixen via Internet, la més potent actualment, poden desviar-se influenciats per la divisió d’opinions. Cal veure diferents aspectes al moment d’analitzar aquesta creació.

En primer lloc, el fet de que grans companyies farmacèutiques pensin que es tracta d’un mètode mediocre, provoca que aquesta web innovadora hagi de fer molts esforços per unir opinions. El principal problema a priori és que està destinada a la resolució de malalties de països on el finançament de medicaments és dificultós. Solucionar aquest tipus de  problemes econòmics no és gens senzill, però crec que l’inniciativa i els objectius són el que compte i que s’ha de donar temps suficient perquè es puguin dur a terme. Les presses i les crítiques, en aquest cas, no beneficien gens.

Per altra banda, l’”Open source” significa immediatesa. Significa un intercanvi ràpid. Significa una millora. Significa un avenç. No podem tancar les portes a un projecte amb unes idees humanes brillants, que pot permetre una comunicació immediata i estable a través de la xarxa. Tres dècades enrere, poca gent de la comunitat científica hagués pensat que Internet s’hauria desenvolupat tant i tant ràpid. Es tracta d’una oportunitat per guanyar temps dins les investigacions i així poder tractar altres temes pendents. 

Aquesta plataforma si progressa com està esperat, acabarà essent un éxit. Els científics contribuiran i es comprometeran dins un mateix objectiu: fer front a problemes socioeconòmics de manera conjunta. Així doncs, si ens ho mirem des de la lògica més humanitària, estem davant d’una oportunitat de desenvolupament social i sistemàtic a nivell mundial.